El propietari de la ciutat va trucar a Déu, J. va anar al supermercat

Arrossegant les restes del que havia quedat del món, J. es va aturar just en el moment de pagar els productes que havia comprat.

Uns minuts abans, entre la feblesa provocada per la deshidratació de la nit anterior, J. va imaginar, o potser realment va veure, una dona preparant-se per al ball sensible a la Rambla del Raval.

J. não sabia onde estava. Um lapso de percepção não normativa havia se apoderado da sua cabeça. J. costumava inventar alegria em festas tristes.

Mentrestant...

En un altre punt de l'univers, la Rambla del Raval.

Ela a atravessava em passos lentos, entre aquela secura e a desordem das lágrimas. Uma fome maior. Um colo maior. Uma vergonha imensa. Abre aquela porta plastificada e percebe o ar sangrando. Tanta lástima.

Tantes respostes mai donades.

Olhando de cima do céu, percebe um ser buscando aquilo que já não existe. Carregando sombra, solidão, o saco vazio de alimento.

Algú deu existir en un altre lloc.

Un altre lloc.

Un crit va ressonar.Un altre.

I un altre.

I un altre.

La memòria és un animal famolenc, va pensar ella.

Desconstrucció del primer record.

Dolor.

J. saiu de casa num sábado à tarde. Estava um pouco de ressaca. Na noite anterior havia caminhado pelas ruas. J. se perguntava o que estava acontecendo com seus calos. Lembrava da terra. Lembrava até da infância. Acabou na casa de uma amiga trans, que J. adora.

I aleshores va ajudar a netejar la casa. A treure la rata morta. A triar calces, pestanyes postisses i sabates desparellades.

Antes passou pelo supermercado e comprou quatro garrafas de isotônico, Aquarius Zero Adição de Açúcar. A amiga adora beber durante suas noites de festa aquele líquido com soro e vitamina C.

Ho entenc.

Hi ha festes que no s'acaben mai.

J. té un amic que viu de festa des que va néixer.

Jo també entenc la seva rave eterna.

Després, J. i ella es van quedar parlant dels espais dedicats als cossos marginats, de la filosofia, dels amors que desgasten i de l'excompany de pis d'ella, que hi va viure durant tretze dies i que, un dia, va decidir barallar-se en un bar, barallar-se dins de casa seva i, a més, trencar l'aigüera.

Coses que només passen al Raval?

No.

També passen al Poblenou, a la Barceloneta, a l'Eixample i a qualsevol lloc on hi hagi persones.

Entre uma cerveja e outra, algumas gargalhadas, a amiga decidiu jogar algumas coisas no lixo, e J., claro, ajudou com todo o amor e com todas as dores lombares que se arrastam há mais de um século. J. sempre lida com elas com a valentia e o otimismo de uma cebola roxa.

O rato morto, a amiga de J. colocou dentro de um vidro. Segundo ela, seria mais uma prova das condições do lugar. Querem que ela saia dali. Parece que não é muito querida pelo síndico do prédio. Um idiota, claro.

No estimar l'amiga de J. és com no estimar l'amor.

Però n'hi ha que no l'estimen.

O bom é que ela assegurou o rato morto dentro do vidro e agora vai fazer o que considera importante. E evita que possa fugir espiritualmente, como é óbvio.

J. saiu de lá feliz. A amiga acompanhou J. até em casa. Era uma madrugada de primavera com um tempo fenomenal.

No momento em que saíram do edifício da amiga, outras pessoas deixavam uma festa quase em frente, na esquina. Oito jovens surgiram aos beijos, abraços e dedos felizes. Ficaram paradas no meio da rua naquela cena típica de paraíso. Ninguém era de ninguém e todo mundo junto faz bem. Para quem está e para quem olha.

J. adora observar essas manifestações de liberdade. As jovens estavam ali para isso. Para a saliva que tudo cura.

L'amiga de J. el va agafar del braç, va deixar anar una rialla típica d'algú que té ganes de comprar-se un matalàs nou i van marxar parlant de com la gent beu sense destí.

Van caminar pels carrers com si flotessin.

La gent transitava pels camins del Raval. Les finestres apagaven els seus últims llums de la nit. La veïna del pis de sobre de l'apartament de J. semblava contenta, parlava fort i, sens dubte, ballava a les tres de la matinada.

Els seus sorolls femenins eren els d'algú que, clarament, estava ballant.

J. no sap com es diu, i és probable que ella tampoc no sàpiga que J. existeix, ni quin és el nom de J.

És així com passen les coses després de les tres de la matinada.

Però avui és dissabte i J. ha decidit anar al supermercat.

Aquí hi ha la dona del ball sensible. La recordes?

J. s'atura.

Ella esbossa una dansa sobre el dol, sobre l'enyorança; sabia que el final no existia. Al bell mig de la Rambla del Raval, davant d'aquella aridesa humana, sense res més que la sequedat de les absències, inicia el ritual de l'opressió, del dubte i del retorn.

Va tallar fars, fulles esmolades dins dels pensaments, i una part del seu cor va sortir del cos per encarnar la protesta d'existir sense invasions. Amb els peus, les cames i els braços, el seu cos, estès damunt el terra de la ciutat, es confonia amb el pol·len que queia dels arbres de la Rambla. Una pols sagrada, evocant un altre sentit del món metrallat, va quedar suspesa, en silenci, com si tot s'hagués congelat, immòbil.

La dona del ball sensible va trasbalsar la mirada de J.

Uns quants passos més tard, J., que no perdia el temps pensant on dormen els coloms de la plaça, va arribar al supermercat.

J. es trobava molt bé. Volia preparar una amanida, menjar pit de pollastre i ser una altra persona durant aquell cap de setmana. J. tenia al cap que qualsevol cosa podia passar. Estava sensible. Ho estava de debò. A J. li agradaven molt les festes populars, el toc de les campanes, el vermut i la tapioca brasilera. Fins i tot va pensar que necessitava besar una boca o rebre abraçades amb més delicadesa.

Crec que el que J. realment volia era comprar gelats, unes quantes llaunes de cervesa i tornar a casa. Però va comprar menjar saludable i es va quedar observant, des de la cua, el desenvolupament d'aquell home de cabells grisos que no es movia.

La caixera va dir l'import, i res.

L'home continuava apàtic, desapareixent pels ulls.

A l'altra banda del carrer s'estava celebrant un funeral.

Les imatges de la televisió denunciaven els innocents massacrats.

Els telèfons enviaven missatges esfereïdors.

Podria haver estat només art, però no ho era.

No era una pel·lícula, ni un poema trencat, ni una actriu estripant les orelles del món.

—Senyor, pot pagar amb targeta de crèdit. Senyor, necessito que pagui. Hi ha persones esperant...

Les veus alterades de la cua ja manifestaven la urgència del temps. Algú havia de tornar de pressa a casa, preparar el dinar, rentar la roba, mirar l'informatiu de la televisió, regar les plantes del balcó, visitar una veïna malalta o assistir a un casament.

Hi havia massa coses passant al món i aquell home continuava immòbil davant de la caixa registradora.

—Truqueu al responsable, al vigilant del zoo, truqueu a algú. S'ha de moure.

—Tregui's la roba, tregui's la roba! Camisa, pantalons, camisa, roba interior, calces o calçotets, o res, si no porta res. Tregui-s'ho tot! —va dir una velleta venedora de pastilles per al desig d'existir.

—Obriu-li la boca, poseu-n'hi una a dins. Funciona. Creieu-me.

Un noi blanc que sostenia una safata d'ous va començar a enfurismar-se. Aquestes coses de la gent ofesa. La truita que volia preparar era molt més important i protestava amb una fúria gairebé carnavalesca, convençut que coneixia tots els conceptes universals. Havia rebut una bona educació, havia estudiat en grans escoles i universitats i fins i tot havia passat una temporada estudiant fora de la Terra.

Sí.

Va viure alguns anys a Júpiter.

Hi té una petita casa de vacances.

Un ésser simpàtic, empàtic i galàctic.

Estava molt ben fonamentat. Mai no havia necessitat comprar un llapis ni una goma d'esborrar. I necessitava preparar aquella truita abans del migdia.

Allò estava destruint la seva vida.

Va trucar al pare.

El pare va trucar a la mare.

La mare va trucar al propietari de la ciutat.

El propietari de la ciutat va trucar a Déu.

I Déu, què va fer?

Res.

Déu estava en una altra banda. Es va adonar que la gent s'entestava a pagar-ho tot, fins i tot el seu propi penjament.

Déu és molt espavilat.

—Senyor, digui'm alguna cosa...

Una ambulància es va aturar davant del petit comerç. El so de la sirena era insuportable. Una jove va passar davant de l'establiment portant la seva carmanyola cap a la universitat; cridava que no es volia mullar, i al campus plovia.

—No em vull mullar! No vull!

Els professors proposaven exercicis a classe i els estudiants continuaven buscant la bellesa morta en l'art i resant al Déu mort de la filosofia. Hi havia mites, poesies, una alumna nova, i res.

Dubtes de qui paga per existir.

—Senyor, malauradament atendré algunes persones abans que vostè. És impossible treballar així.

Ell no estava preocupat.

No tenia cap altra manera d'existir.

Les prestatgeries van començar a caure.

Les síndries van fer créixer cames i saltaven pels passadissos plens de prestatgeries tombades.

Els espinacs cantaven música popular brasilera.

Els actors publicaven una nova crida a les xarxes socials buscant nous personatges.

Tothom va sortir cantant qualsevol himne del petit comerç.

No van pagar res del que s'enduien.

El local va quedar buit.

L'home va continuar immòbil, observant el silenci.

Als carrers, les manifestacions exigien la fi de l'alegria.

La ciutat sencera era fora de casa.

Els gats reien a riallades des de les finestres.

Tot era perfecte dins l'ordre establert.

A la Rambla del Raval, la dona ballava amb el cor en plena explosió.

S'havia assolit el sublim.

Impecable.

Un avió va travessar el cel sense un destí precís.

Una pancarta.

Més pancartes.

A mulher da Rambla dançava com seu coração feminino.

I J. va deixar a terra tot allò que volia comprar i va sortir del supermercat...

Demà us n'explicaré més...

 

                                                                                                  JFC – BARCELONA – 2026