Dies que passen ben desapercebuts, entre sortir de casa i arribar al gimnàs, J. es va despertar a dos quarts de vuit del matí, es va prendre un te verd, va pensar quin sentit tenia tot això, els seus mals lumbars eren un concert underground de rock, J. es va mirar al mirall després de rentar-se les dents, es va fer una ganyota afectuosa, entremaliada, i va sortir…
En girar la cantonada, J. es troba amb un home que carrega un farcell a l’esquena, un paio d’uns 40 anys que parlava sense parar i amb algú que només ell veia, i, amb un gest repetitiu de la mà i el cap, recargolava el tòrax i deia:
«Dies que passen desapercebuts, desapercebuts, els dies passen desapercebuts, mira què tens als ulls, als peus, als palmells de les mans, digues-me, què tens al cor, oli d’oliva o tragèdia?»
J. va desviar la mirada, però no les orelles, va caminar amb l’exterior intacte, l’estómac se li regirava a la recerca de respostes i solucions per a la pregunta de l’home.
El carrer exhalava l’olor típica dels matins del Raval, la botiga de bicicletes del carrer de sota de casa de J. obria les portes. Què podria passar de millor abans del migdia? Va pensar J., rebent imatges de cossos que travessen la seva direcció, les seves mirades, i tot esdevé una barreja de pena, impotència, admiració i desig. Cossos travessen el seu dia a dia diàriament. Observa’ls, els cossos viuen, encara.
Un soroll de sirena va ressonar a prop d’allà, hi ha persones que existeixen, encara, per tot arreu.
La primavera provoca al·lèrgia, en provoca de debò, pregunta-ho a qui abraces. La primavera té colors, però provoca al·lèrgia, i l’estiu arriba tan de pressa, quins petons triaria J. avui?
La campana de l’església avisava de l’hora.
Blem Blum… blem…
J. va sortir de casa amb senzillesa, hauria pogut pensar en ungles pintades, croissant de xocolata, però, a aquella hora, el que quedava eren restes de ball, de nit, de roba oblidada per l’asfalt, restes d’un gaudi humà entre humanes que va passar. Passa cada dia i en qualsevol moment, un gaudi que només els cossos ben entrenats saben rebre i donar, i allà, a la cantonada següent, J. es va trobar amb un cos que girava, un gir sense elecció, potser vint-i-pocs anys que giraven, cara coberta, braços fràgils, aire de qui existeix sense existir, marques de tot, fins i tot d’una pel·lícula seca. D’un no camí de tornada. J. no sabia què fer, si surar, si agenollar-se o si abraçar aquell gir d’os, carn i exclusió.
Em sembla que el cos buscava alguna sobra, encara que fos a les escombraries, de vegades a les escombraries o sempre a les sobres de les escombraries, o bé al món, en un pas entre un carrer i un altre, sempre estem buscant alguna cosa sense sentit per compensar una abraçada negada.
El cos jove era allà buscant, en una ampolla buida dins del contenidor, la resta, les gotes de vermut oblidades, i girava, trontollava com una dansa al teatre nacional, tot molt precís i instintiu, la seva presència canviava el ritme de qui passava, semblava slow motion, accions amb moviments mínims esquarteraven qui busqués una resposta del cos, o una comprensió, un judici.
Què importa!
Aquell cos semblava invisible, però no ho era, i J. ni tan sols sabia quin era, però va tenir ganes de seure, observar i després convidar-lo a allò que aquell cos necessitava, i és probable que fins i tot J. sabés què necessitava aquell cos, però els cotxes i les sobres, els sorolls de primera hora del matí, ja no tenien importància per al cos, les cames primes, els genolls prims, la roba més gran que el cos, una identitat que ja ni es comunicava amb l’entorn, i J. va passar, va observar, es va quedar amb una incomoditat amb la pròpia existència, potser amb mi, que em quedo veient el que no hauria de veure, J. de vegades sap que segueixo els seus passos, però sento que un guió cinematogràfic podria salvar-ho així: Ext. Dia. Carrer. I una acotació sobre l’ara. Un ara subtil que desconnecta els arbres dels carrers, i J. va veure alguna cosa estranya i es va espantar.
J. pot pensar que em quedo aquí sent molt de res, és per ser res de molt que reconfiguro els sorolls de fora!
El cos girava amb més intensitat, gairebé amb violència.
El temps s’escola entre els dits i esborra amistats fetes de finals d’any, que distants són els cossos dels altres cossos. Que distants són els cossos.
Ah, perquè vaig tenir por d’envair aquell gir corporal que buscava una dosi de qualsevol cosa, una traïció, una constatació, una veritat, un paquet de llaminadures, i tot es va allunyant encara més, i tant que espanta, i desfigura de debò.
J. sembla un cos que troba un altre cos que gira entre papereres, cotxes i pètals que cauen dels arbres, el vent i el cel com a testimonis, una ombra de si. J. sembla sentir la desviació de la vida en aquell instant.
Talla, talla, talla.
Producció, protegiu el personatge.
Para-sol.
Cadira.
Aigua.
Talla.
Quina serà la propera escena?
Talla, va pensar J.
I un home blanc, d’aquests masculins heteros, llança una ampolla contra la paret i va, furiós, per la seva xicota, i ella, en intentar alliberar-se d’una carícia perillosa, intenta travessar el carrer i…
I al costat, cotxes, draps a les finestres esperant que el sol els assequi.
Dolor, crits, clàxons, molts telèfons i les seves càmeres famolenques, el cos rodant va continuar rodant, i J., sense entendre aquell començament de dia, no va aconseguir raonar, va caminar uns metres i es va quedar immòbil…
Tot seguit, cinc homes, d’aquests masculins, ben masculins, que són gais, caminant amb un cert riure, tres homes blancs i dos negres, amb bigoti, els negres, els blancs tenien cara de tennistes. Semblaven turistes, tenien aquest aspecte de pèrdua de temps i destinació programada. Tots anaven amb bermudes. Als homes els encanta ensenyar les cames, i a l’estiu és un segell. Sí, és ben bé així, un d’ells duia una samarreta: menja’m, o et devoro. Era el més festiu del grup. Imagina’t.
Allà era J. travessant el seu lloc.
Sent espai invisible dels ulls que ho observen tot.
És tan màgic observar al voltant, entre i més enllà.
En fi, J. observava la Rambla com si busqués una foto que fes que el món es mostrés més amable. Que increïble, sempre hi ha algun pètal que cau.
I en van caure uns quants.
Els coloms volaven al mínim senyal de menjar.
Uns adolescents feien exploracions escolars.
Una dona negra de cabell vermellós parlava per telèfon amb la convicció de trobar l’amor del món el proper capvespre.
J. va apressar el pas.
Els cossos que giraven encara giraven a la seva ment.
I, del no-res, una mà va agafar la mà de J.
I va arrossegar el seu cos indefens cap a una cantonada plena d’escombraries.
Carrer buit, fins i tot de vida!
J. va intentar cridar i de seguida la mà li va tapar la boca, va tombar el seu cos, i es va instal·lar un silenci.
Uns minuts que van semblar tretze anys i vint-i-cinc dies.
La mà a la seva boca emmudia qualsevol senyal d’esperança de J.
Els ulls de J. estaven en una desesperació completa.
Panteixant, va pensar que es tractava d’un robatori, però no aconseguia moure’s, el cos agressor ho limitava tot, fins i tot la respiració.
Els llocs més deserts del món són vius. Algú m’ha de socórrer, va pensar J.
Neixen roses en volcans adormits.
Humanes són esborrades a l’asfalt.
Mirades ocioses permeten invasions cada dia.
Alguna existència respira feta miques en una UCI a prop d’un smartphone pornogràfic.
—Deixa’m sortir —va dir J., gairebé sense alè!
—No t’atreveixis a reaccionar! —va dir el cos asfixiant.
I, prement la cara de J. contra l’asfalt, va dir:
—Existir és el plat més car del dia. Éssers no masculins morts per voler existir com a no masculins. Llacs de dol s’assequen, comunitats també. Els dominants estan trencant somnis, forçant penjaments, diluint els seus dies en gintònic. I tu, a qui votes, la lletra o la metralladora?
Jo no soc J., quan penso que cal, de vegades només observo, i prou. I allà hi havia alguna cosa per resoldre.
J. viu, i viu més quan observa.
J. intentava implorar i de la seva boca en sortia un so gairebé com siiiiiuuuussspplaaaaauuuuuuu.
J., davant del moment, va pensar en els sons de les festes que travessen els veïnats. J. sempre dorm després de les tres de la matinada. Hi ha un bar al costat de casa de J., que hi va anar només una vegada i la cambrera li va cobrar una cervesa com si li cobrés la invasió de J. en entrar-hi, i J. està molt sensible últimament. També és comprensible. J. ho va canviar tot, fins i tot les verdures que creia saludables, estava en un moment tan en pau fa uns dies.
Potser a J. li falta l’aire, però troba a faltar les persones que riuen i comparteixen dolcesa, rialles i algun tipus de desconeixement.
La pista del bar, que dona a la finestra de J., és plena de convidats explotadors de la misèria, són referència per als aplaudiments dels explotats que desitgen tenir èxit. La música en directe en bars a prop de casa teva pot ser aclaridora, per a un nou rumb de la vida, creu-me. És invenció, són joves que canten i ho travessen tot abans de la riuada.
J. continuava sota el cos raptor, no passava ningú, ja no hi havia sortida, possibilitat d’amor, l’escena final semblava qüestió de temps.
I la veu que sortia del cos va dir, bavejant l’orella i travessant els timpans de J.:
«La gent va implorant el final del dia. Els animals observen el preu de la teràpia. Les pel·lícules reprodueixen la desesperació de la desesperança sense secrets. Els artistes s’exhibeixen a les xarxes a la recerca de pa i diamants. Mireu-me, envieu feines, escriuen. Estan afamats i atordits. Alguns rodant ferits, d’altres intentant mossegar el seu propi destí sense cua.»
—Què vols? Deixa’m anar, no he fet res! —va dir J. en estat de xoc.
La veu va continuar:
«L’infant que importa és, potser, el que viu sota el teu control. Els altres, el més probable, simplement no són els teus infants. Tots els pobles són al mateix vaixell en flames. Els teatres s’han convertit en un crit que no passa de l’escenari. El sou no paga els dolors de l’escena quotidiana, els personatges han fugit ben lluny, la mestressa de casa s’ha adormit abans que comencés la telenovel·la. Qui ha fet esclatar la sorra de la platja, ha fet el forat perquè l’aigua del mar s’escorri i s’assequi? Qui encendrà el meu cor? Qui?»
I J., enmig dels exercicis al gimnàs, es va recordar del cos que girava a la recerca d’allò senzill, potser un bany, un plat de menjar, un no rendir-se de les seves cames primes. I de la xicota atropellada per un altre cas d’horror de l’home que adora el cos femení com a propietat.
Per què deu ser que J. va sobreviure i com va sortir d’aquell atropellament desconegut?
—Desapareix d’aquí, desapareix!
La veu embolicava els sentits de J., que ràpidament va saltar el mur de la por i va córrer, i encara va sentir al final:
«Desapareix!»
I de nou la mà va arrossegar el cos de J.
Ara subjectant una ampolla trencada al costat del gat de Botero, i el coll de J. estava a punt per ser degollat.
La veu va dir:
«El pensador blanc gairebé zombi devora el seu bistec gairebé zombi, el temps envelleix els passos d’aquell passadís estampat de reconeixement.»
Seqüències d’exercicis per mantenir el cos de J. activat, el cap de J. no para, es converteix en tot, fins i tot en tèrmit d’ell mateix, quina barbaritat, i, enmig d’això, la gent crida gol.
Gol!
Gol!!!
Els cotxes són diversos i molts, algú sent més que gana i bogeria en aquest moment. Què puc fer si la calor s’ha apoderat de la ciutat? Jo narro la meva pel·lícula, cada dia tinc una pel·lícula per narrar.
I els ofegaments, els altres sufocats, la incomoditat inunda idees de supervivència. Què és aquella persona estampada com un titular escollit? Escollit per a què? Per viure, per brillar en una cinta feta de què? Algú desitja ser tu per no morir. Armes, intolerància, perversitats o vanitats, val la pena ser important sense ser important? La mirada perduda al bosc. El riure inventat anuncia que demà poden ser llàgrimes després de la saliva.
El cel s’ensorrarà en una gota única.
J. va sortir del gimnàs, aquelles complicacions d’aparells, el temps a la bicicleta no resolia tants fantasmes alhora que volien espai, era massa influencer per a pocs seguidors.
J. va entrar en una botiga pakistanesa i s’hi va quedar, com si es preguntés què volia, a part de tornar a casa. Va sentir núvols que passaven i repetien algun mantra gens acollidor.
Una dona amb una carta apareix fregint-se sota el sol:
«No som, no som, no som!», deia ella.
«Una sola gota més gran que tots els planetes caurà i punt», declamava ella, gairebé com si parlés per a un públic de mercat.
«Jo sé quan pujarà el preu del quilo d’albergínia», i llavors va deixar anar aquesta frase.
Només per no quedar-nos en la tragèdia anunciada:
La crida pot ser a la lectura, la informació que tu no hi fas cap diferència, viu, mort o desaparegut enmig de la gota que va caure.
La teva fe és el que menys importa quan els diners són necessaris per salvar Déu.
I Déu està en un estat de cansament absurd!
Déu meu, Déu està esgotat!
Fins i tot va tancar el seu compte al banc, el compte d’ell, Déu ja no vol compte corrent, ni like, ni espelma, ni promesa, Déu vol unes vacances sabàtiques de mil anys i dos dies.
Déu va cancel·lar la targeta de crèdit, de dèbit, Déu se’n va anar a fer surf als núvols que ell va construir a Urà. Preciado s’hi va comprar un pis també i està ben content, veí de Déu, i no té de què queixar-se, a Urà.
Atenció.
Déu va dir l’altre dia:
—Paul, t’estimo!
—Jo també t’estimo, Paul B. Preciado.
J. va aturar els exercicis, es va quedar observant aquelles persones al gimnàs, ulls tristos, però desitjosos d’algun sentit. L’univers té gerents i carreteres, i algunes vegades estaran tallades. Les carreteres no són confuses, saben on comencen i on acaben.
Escriu una carta amb lletres, un poema que anomeni el vermell a les tintes, va pensar J. Va travessar ràpidament els espais entre les màquines i va sortir del gimnàs, va veure gent, alguns segurs d’on anaven, d’altres ni s’ho pensaven, alguns amb una idea de sabons, però els pètals de la primavera eren a terra, va constatar, i el trànsit…
Determinava qui feia tard a alguna cita, entrega, quin vetllatori ni què, J. va pensar a esclafir a riure per la seva desesperança, però es va posar els auriculars, va triar una cançó i va travessar la Rambla.
Algú observava els seus passos, ella observava J., que no se n’adonava, en aquell desig de tornar a casa hi havia un estat de sagnat, no són catifes vermelles, es va recordar de l’amiga trans que viu per allà, va pensar a trucar-la, demanar ajuda, el dia girava a una velocitat que feia venir ganes de vomitar, però va accelerar el pas, va buscar convicció, la sabatilla vella deixava veure el dit gros que volia sortir, camina, camina, no t’aturis, pensava J… Estava desorientada.
I algunes sabates als aparadors esperen peus, però les sabates que trepitgen proclamen desitjos infinits. J. va pensar: mare meva, qui, en aquest moment, està en forma de plaer.
Algú pensa a escriure tot el que sempre ha somiat, és un malson mirar la lletjor de com es va construir tot enmig de la multitud emmascarada.
El control té cognom i determina qui pot seure al voltant de la taula.
Qui pot ser així, ovacionant cada dia com si fos en un estadi, qui?
Altres són menys que no res…
Botes militars sense remordiments obeeixen ordres que maten iguals. Però algú embena els ulls del món, emmudeix el cant de la igualtat, suggereix en la tortura un nou espectacle per a l’obediència. I algun moviment t’enganya, sense cap pudor.
J. va entrar en una botiga de dolços i pans, va comprar una magdalena, un croissant de xocolata, es va quedar als núvols pensant si menjar-se’ls allà o endur-se’ls a casa…
I el cos rodant al seu cap, la mà arrossegant el seu cos cap a un contenidor d’escombraries, l’atropellament, l’ampolla trencada, què més ha de passar? Va sentir un calfred, va veure un home blanc que venia en la mateixa direcció, el seu cos es va glaçar en ple estiu de quaranta graus… Va pensar a cridar… L’home va entrar a la botiga i J. va sortir com una conilla abandonada per les xocolates de Pasqua.
J. va reconèixer un dramaturg que passava amb el seu xicot, un actor molt ben resolt musculosament, reien… de què, de l’escena teatral comunitària o de la ciutat i els seus festivals?
J., al carrer, subjectava la magdalena i el croissant de xocolata. El cel continuava indecís entre ensorrar-se o només amenaçar. Algunes persones carregaven bosses. D’altres carregaven urgències. Els cotxes passaven com si tinguessin un destí. J. no sempre s’ho creia.
En travessar el carrer, va tornar a veure el cos no definit. J. va pensar, per un moment, a cantar en veu alta, intentar canviar el ritme de tot. Dos homes es besaven davant d’una botiga xinesa, quin dia tan festiu.
El cos continuava allà.
Girant.
Com si busqués alguna sobra entre les restes del dia. Sobres que mai no sobren. Com si busqués alguna cosa que no era ni a les escombraries ni al món. El món no té veu?
Les cames del cos continuaven primes al cap d’una hora.
Els genolls continuaven prims.
La roba continuava sent més gran que el cos, el cap, entre cabell i recerca, continuava sense identificació.
I la ciutat continuava sent més gran que tots ells, parlo dels cossos.
J. va pensar en poesia, però què podia provocar això…
Va pensar en fotografia, els ulls estan tota l’estona revelant casos.
Va pensar a escriure, on, quina lletra fer servir?
Va pensar a convidar-lo a seure, es convida un cos a seure enmig d’una ciutat tan feliç?
Però hi havia coses que no necessitaven metàfores, necessitaven cura.
Potser, per un moment, aquell cos no necessitava carícies, només un plat que li saciés la gana, fos quina fos…
Potser només necessitava un bany, els banys són sagrats, jo crec que sí.
J. va pensar en una abraçada.
Però va tenir por del no, del temps, de la no certesa que allibera.
El cos necessitava un rellotge que indiqués els dits del món, potser un llit amorós.
D’algú que el cridés pel nom. Que aquell cos pogués existir.
El cos va continuar girant, girant, com si busqués un retrovisor que indiqués una morada.
J. va observar uns quants segons més.
Després va continuar el camí cap a casa. Què podria existir més enllà d’això, del camí de casa?
En girar la cantonada, J. va veure el seu carrer…
La primavera deixava pètals a terra i J. passava sense color.
La ciutat deixava altres coses. Alguna cosa com…
El telèfon de J. va sonar, era l’antiga veïna… J., amb entusiasme, però sense saber què dir, va dir:
—Hola…
Demà t’explico més…
Demà n’explico més..
JFC – BARCELONA – 2026