J. es va despertar amb el timbre de la porta cridant a ple pulmó!
Semblava que el món estava fora de control —cosa que no
deixa de ser veritat. Més fora de control que això, aleshores oblida-ho, llença all enlaire, escup a la sopa i comença
a criar gripaus com a superstició per trobar algun cos de reina, o de rei, potser un princeso, o un ós
que et devori.
J. respon amb l’humor de Jesús.
—Sí, què passa? Són maneres de tocar el timbre d’algú? Abans d’aquest acte, va buscar
informació sobre mi? No sap que no vull anar transitant fora de la delicadesa? Quina invasió és
aquesta? —va dir J. I, pel to de la veu, crec que no estava de bon humor.
—És de la policia! —va cridar una veu de vellut.
—Com diu? —va respondre J., sense saber ben bé si somiava o si allò era real, si de debò estava
passant.
—És la policia! Hem de parlar amb J.! Aquesta persona viu aquí? —va replicar el policia educat.
—Aquesta persona sóc jo —va afirmar J.
—Doncs, pot obrir la porta de l’edifici o baixarà? Hi ha ascensor?
—Escolti, el botó que obre per l’intèrfon no funciona, perdó! I hi ha ascensor —va dir J.
—Doncs baixi! —va ordenar la veu de la llei.
—Un segon, m’he de posar alguna cosa!
—Si us plau! No vull merders que molestin els veïns que per casualitat passin per aquí —va dir la
veu.
—Però què ha passat?
—Dues travestis menjaven crispetes davant de l’església i reien a cor què vols del mal temps —va respondre el
policia, ja sense paciència.
—Dues què? —va preguntar J., sense creure’s el que sentia.
—Travestis! —va respondre la veu.
—I? —va preguntar J., als llimbs, sense saber si preguntar més o no.
—I? Escolti, o obre o baixa, o truco reforços i envaïm.
J. amb prou feines va sentir la paraula envair i ja era a la porta de l’edifici amb el passaport a la mà, el document d’identitat local, aigua
beneïda, alls al coll, mongetes blanques seques a les butxaques —diuen que atrauen la llum i obren els camins sexuals.
—Doncs, què passa? No he entès bé què hi tinc a veure jo amb dues travestis menjant crispetes i rient
al voltant de l’església.
—M’han dit que vostè té una amiga trans. I que viu aquí, a El Raval!
—Sí, però què implica això pel que fa a…
—La qüestió és que la seva amiga, aquesta que viu per aquí a la vora, ella va fer una festa a casa seva i em sembla
que han desaparegut algunes persones després de la seva festa. I ningú no sap què els ha passat, a aquestes persones.
Autoritats de tot el país estan implicades en l’operació de rescat, vull dir, de localitzar aquests cossos
desapareguts! —va dir el policia, interrompent J.
—Cossos? —va preguntar J., en estat de xoc.
—Cossos, J. Cossos! Perquè no sabem si són vius, morts o surant per aquí…
—I les travestis reien per això? I doncs… —va inquirir J.
—No, les travestis reien perquè la Keila amb K li ho explicava mentre jo, vull dir, nosaltres, l’
abordàvem.
—Keila? Qui és la Keila? —va preguntar J.
—La seva amiga trans —va respondre el policia.
—La meva amiga es diu K. —va repetir J.
—K de Keila! O Keila amb K —va insistir el policia.
—No. La meva amiga es diu només K. —va afirmar J.
—De Karla? De Kolen, de Kona, de Koloa, de Kiliane… —va dir el policia, perdent ja la paciència.
—K. Només K. —va repetir J.
—Impossible. K. Només K. no existeix.
—Existeix —va respondre J.
—Però K. de què? —va preguntar, furiós, el policia.
—De K. —va dir J.
—De Kenyan? —va preguntar, ja panteixant, el policia.
—De K. —va dir J.
—Okay, la qüestió és que la festa continua, i ningú no troba qui va passar per la festa.
—Sí, però què hi ha d’il·legal en això? Vostè de debò va parlar amb K.? O va veure alguna noia semblant
a ella i va deduir que era ella? Una altra cosa important: ningú no pot fer una festa? Ningú no es pot
perdre? Ningú no pot desaparèixer? —va argumentar J.
—Bé, jo penso que poder, es pot, però la família està, o les famílies estan, preocupades —va respondre el
policia, resignat.
—Preocupades per… —va respondre J., entre l’abisme i la incredulitat.
—Pels desapareguts. I com que vostè va ser la font que vaig pensar, jo no, les nostres autoritats van pensar, sí, sí,
vostè és una possible pista, som aquí i voldríem que vostè ens ajudés —va dir el policia.
—Ajudar com? —va interrogar J.
—A trobar els individus i les individues que estan desaparegudes i desapareguts —va concloure el policia.
—Però si encara ni m’he despertat —va dir J., per impuls.
—Desperti’s ara i ja! —va ordenar el policia.
—No vull. He tingut una nit complicada —va respondre J., sense paciència.
—Vostè era a la festa de K.? —va preguntar el policia.
—No!!! —va dir J.
—I per què no va dormir adequadament? —va qüestionar el policia.
—Adequadament? —va preguntar J., en estat de perplexitat.
—Anem a comissaria —va dir el policia.
—Així? —va preguntar J.
—D’aquest model i així mateix —va afirmar el policia.
—No pot ser! —va descreure J.
—I tant que és possible! —va dir el policia, agafant J. pel braç sense donar opció a tenir temps de pensar.
O de sortir corrents.
Una dona al capdamunt de l’edifici feia una performance canviant l’oli de lloc mentre tot li passava
a J.
Coloms atrevits s’aglomeraven a la plaça davant l’edifici de J.
Sortia el primer bocadillo del dia al bar de la Plaza Pés de la Palla.
L’amo de la ciutat no va dormir bé, a J. sembla que no li agrada gaire, el mateix.
Els adversaris són malsons, pensava J. en aquell moment.
Les notícies agitaven passarel·les per barris famosos.
Les trans s’abraçaven en l’afecte a la festa de K. Que no s’acabava mai. Elles cantaven vides i sortien del
supermercat carregant delícies alcohòliques i Aquarius per hidratar-se, unes tres menjaven magdalenes i
gelats barats, l’estiu cremava, els cossos als carrers es despullaven entre una caña, una tapa o
un petó a la boca digne del Lleó de Venècia, i jo encara somiant amb cotó de sucre i els pallassos del circ. És
any d’eleccions, hi ha gent que es caga per molt menys.
Canvi de pla
Monedes perdudes
Escales, cadenats, recepta casolana
Vaig mirar des de dalt
La glacera
sobre caps
Ales d’avió
I desvaris dels finals
Muntanyes i passos
programats
Desperta’t
Les fins
Ves
Treballa
Les fins
Torna
Dorm
Desperta’t
Les fins
Ves
El telèfon no sona
Aturats
Saltadors
Trapezis
Cames que ballen travessen
Avingudes
Contaminació
Extrems
Ansietats
Retards
El veí acaba d’arribar
Nits florides d’excessos
Va sortir de l’ascensor
Ensumant els dits bruts
La camisa tacada
Un dolor tan solitari que glaçava
La calor de la ciutat
Aquestes ciutats del món que fan mal als ossos
No sants esperen un bon dia.
J. a comissaria, declarant sobre allò que no sabia. I signava papers, li enregistraven la foto, les empremtes,
quina pertorbació de bon matí. Havia de ser un dia de passeig. Pobre. Va sentir els llavis ressecs, la
gola seca, va sentir que era en una mena de
Flashback, J. va recordar la primera mirada, la bellesa, el sexe anticipat, aquella criatura a la porta del
restaurant indonesi i a partir d’aquí ja no recordava res més.
Amb dificultat va obrir la porta de casa
Va caure al mig de la sala
Es va arrossegar en la perdició del cansament, de l’alcohol i
Va dormir de genolls
El cap al sofà
Sabates als peus
I el dia escalfant-se
L’ocellet beu aigua a ca la veïna de dalt
Al carrer el temps xafogós
Cadires sense color
Una desesperança que espanta qui travessa
Altres ulls coberts
Cruïlles
Tot és una sobra desgraciada
Glops plens de records
Bufetades al fanal
Respiració sense nom
Tos
Ganes de menjar-se un frankfurt
Llançar flors de veritat des del quinzè pis
—Que algú apagui aquesta música al pis de dalt, per l’amor de Déu!!! —va dir J., saltant del llit, i
es va adonar que hi havia un altre cos. Qui era?
J. torna a comissaria. Es va adonar que les cadires de la comissaria suraven, que l’escrivana volava i reia, la
tele escopia cap enfora els presentadors del programa del matí, i ells començaven a entrevistar J. Preguntant
si J. coneixia K. i si K. tenia més lletres al nom, si menjava arròs integral, si ella era de Barcelona, si era
casada o esvalotadora, si J. sabia d’aquestes festes, si ja hi havia participat, si ja havia desaparegut, una tona i
mitja de preguntes i, quan tota la comissaria surava, inclosos els reporters i presentadors, i
conservadors, i preses per petits delictes, J. només va respondre que sí, que tot era així mateix. Que
necessitava tornar a casa i continuar dormint.
Entra a la comissaria una senyora amb el penis del marit a la mà, va ser un enrenou, i, com que tot surava, la
dona va haver d’esperar que algú sortís d’aquell rotllo i atengués la senyora, que em semblava ben decidida a
confessar l’amputació per motius obvis: maltractaments a les quatre estacions de l’any.
J. es va adonar que allò no aniria enlloc. Va parlar a cau d’orella amb una bollera que s’ocupava dels assumptes
interns i secrets de la institució i aviat J. va poder sortir sense grans problemes, deixant clar que tornaria
tan bon punt hagués de declarar alguna cosa més sobre les festes de K.
J. va agafar un Uber tan bon punt va veure el carrer, la llibertat, va pujar i el noi de l’Uber no era d’aquí, un pakistanès
que es divertia amb el que feien per la ràdio, i va oferir a J. aigua i llaminadures de taronja.
En baixar del cotxe, J. es va adonar que ja passaven de les tres de la tarda, la gana rondava amb agressivitat el seu
estómac. Va entrar en un restaurant turc i va comprar un kebab, el millor kebab de la ciutat, va dir el dependent!
Mirant les mans i els llavis de J.
—Gracias —va dir J., agafant el kebab i marxant d’allà.
Al carrer, veu una senyora de cabells blancs estendre roba de colors a l’estenedor de la finestra.
J. va pensar:
Vull escoltar aquella playlist meva preferida observant el temps. No vull res més. Vull quedar-me així,
prenent un cafè en silenci, gratant el cap del gat
Tantes coses que fan falta
Quantes vegades he pensat que no havia tancat amb clau la porta de casa i he hagut de tornar per comprovar-ho
I res, qualsevol dia deixo aquesta porta oberta de bat a bat. I es va adormir al sofà aguantant la meitat del kebab i de la
solitud.
Es va fer de nit
La ciutat va canviar
Persones salten cap als seus llocs de santa perdició
Gots que vessen
Ningú no vol saber res d’estiraments, d’entrenament programat
Compliment d’una promesa
Algú beu vi tot sol en aquest moment
Escriu poemes
És festa, són cors bombardejats
És una prova per a una pel·lícula
Per a una sacsejada en un quadre del museu!
És un assaig d’una obra de teatre
És el bar de barri ple de gom a gom
És suor compartida
És enyorança sense temps
J. es va dutxar, es va posar una roba digna de travessaments filosòfics i corporals, va sentir que era el dia
perfecte per xuclar mango, menjar pèls, sentir ulls i engonals. Va anar al bar Chamusca, un bar que accepta
gemecs i fotos, serveixen de tot, fins i tot saliva deshidratada per no engreixar-se. A mi m’agraden molt els espais així,
un lloc així permet encreuament de dits i culs descarats.
J. va entrar, però va demanar una michelada, en va fer un glop i va sentir el kebab despertar-se amb la força del Vesuvi. Déu
protector de tothom, què fer. El bar no era ple, estava precintat de tants cossos que caminaven
els uns sobre els altres, J. va córrer al lavabo, córrer és una manera dolça de dir-ho, i va travessar una festa de
rodeo i va arribar a la destinació desitjada i…
—Obre aquesta porta, hi ha gent que vol entrar! —va dir una guapa que feia posturetes i deixava caure gotetes
a la boca de qui obrís la boca.
J., en el dubte i la desesperació, va obrir la boca i la goteta va caure! I el món va canviar.
Lavabos tancats
Esperes alcoholitzades
Rialles tontes
Dents a la vista
Música del moment
—Perdona, l’he de fer servir ràpidament —va dir un noi, gairebé implorant per l’amor del sant més
poderós.
—És que jo també el vull fer servir! —va respondre un altre noi, mig avergonyit i amb cara d’asiàtic—. A aquesta
gent li agraden els cacauets.
—El fem servir tots dos alhora, pot ser? —va implorar el que anava apurat, i J. observant com es venia el formatge
a la plaça pública.
—Com? Tots dos dins del mateix lavabo? —l’asiàtic es va fer l’innocent de la muntanya.
—Quin problema hi ha? El màxim que pot passar és que ens mirem l’un a l’altre amb més afecte —va dir l’
occidental enrotllat i segur de si mateix.
—Iannn, iannn —va balbucejar l’asiàtic. Ja ho deia jo, que per a aquesta gent el cacauet no té closca.
—Hi ha una colla a la porta del lavabo, alliberem-lo! —va dir el que anava apurat.
Un somriure, calfreds als talons i ulls encantats, pressa que ja no existia, eren al
mateix lloc, a punt, sambant en el temps, una altra rialla, més rialles i, de sobte, la porta es va obrir i dues
noies van sortir del lavabo abraçades, fent-se petons, dits que exhalaven la pau del món, i decidides: ja
fent la llista de convidats per al seu casament.
Aplaudiments per a qui no sap que serà convidat!
Sembla que aquest lavabo té amor enganxat a les parets.
Els dos nois van entrar. És clar.
Mirades curioses aplaudien amb les seves respectives pupil·les el funcionament del bar i les noves parelles.
—Deuen trigar? —va preguntar J.
—Molt? —va dir un capellà que resava per allà.
—En el meu temps jo només sortia després de glorificar el palmell de la mà! —va dir un senyor graciós.
—Glorificar què? —van preguntar, alhora i amb sorpresa, J., una drag que passava corrent cap a
una altra performance en un altre local i un holandès que xuclava col les matinades de la Rambla del
Raval.
J., mig sota l’efecte de la goteta, no es va aturar a esperar la famosa resposta científica del senyor de la glorificació.
Va picar a la porta!
—Necessito entrar! —J. va apujar el to.
Un jove que era al costat del senyor que glorificava el palmell de la mà es va quedar com interessat en la
glorificació i es va arrambar al canós. Quin èxit, això de glorificar.
—Vols saber el meu nom? —va dir el noi tot fos.
—Vols saber el meu? —va respondre el vell gloriós.
—M., com va?
El noi va revelar la seva gràcia.
—S., M., em dic S.
—Molt de gust, S.
M. tenia fe.
—Ara toca esperar que surtin! —va dir S.
—Jo m’espero!
M. va deixar clar que el partit tenia pròrroga.
—Jo també!
S. va creure en l’efecte.
—És tot tan big, oi, S.?
—Segurament, M. —va respondre S., grunyint com un lleopard iaio.
Mans clicant, feeds hipnòtics, xarxa social, exposició de la fam, del dolor, del dol, de la distància entre passos
programats
Quina varietat de pensaments
Despeses en impostos
En xocolata
En esmalt d’ungles
Desperta’t, ves, treballa, torna, dorm
Repetició dels mateixos agregats privilegiats com a norma dominant
És en l’espai destinat als personatges
A l’escenari destinat als actors, a la taquilla destinada als explotadors, pneumàtic de cotxe frenant, clàxons d’
ensurt. Curtcircuit, gent corrent, foc al bar, alarma d’incendi.
M. pica a la porta del lavabo alertant els nois del perill.
Bar buidat, nois tancats.
Bombers, flames, extintors, fum, un silenci estrany, l’alè contingut.
Porta que s’obre!
Celebració.
I els nois surten feliços observant cendres contingudes, l’escenari ha canviat tan de pressa, el temps de l’amor és tan
diferent, res no crema, res no interfereix, el món es transforma en un fantasmet bonàs que no fa por.
—Sortiu, foc, foc, foc!!!
J. agafa la michelada oblidada a la barra.
Ràpidament el bar es buida, queden M., S. i J.
Demà n’explico més…
JFC – BARCELONA – 2026