Tinc el seny mal fet, va pensar J., aplegant-lo i refent-lo sempre quan els ulls, els ulls de J. s’obren. Despertar-se mai no ha estat una cosa còmoda, no perquè el món sigui tan ordinari fins al punt que J. no vulgui despertar-se després d’una bona nit de son, abraçades, petons, molt de sexe i bon sexe. El seny que ja gairebé no atén les crides de les paraules, aquestes que inventem per no haver d’endinsar-nos en el real, són desassossecs, sí, però llevar-se del llit és tan essencial com lleis que fan els seus dies més estranys i enguixats.
Per això penso, jo aquí divagant en aquesta tristesa momentània… Avui és un dia trist, però que J., en la transcendència diària de percepcions més enllà, crec que és una tàctica per escapar de tanta ferida quotidiana. El no existir en el lloc present desorienta molt. Sempre, o sembla que sempre, som en un altre lloc que no és el que som. Cada minut intentant trobar un jardí nou menys sec i més plaent, ja no queda res de la devastació, del que el món va proposant, provocant, el món no, EL MÓN EN VA, EL MÓN NO, EL MÓN HA PERDUT LA VEU, QUI PARLA PER ELL? Deixem-ho clar, el que la cartilla opressora i les seves regles estan disposades a fer per l’ENTORN-home-retorn BIGOTIS de la guerra segona, el que sembla que el passat recent de bombes i forns està a punt de tornar amb aquest ENTORN-home-retorn BIGOTIS DE LA SEGONA GUERRA, i, aquesta vegada, no hi haurà mitja oració per perdonar, el teu negoci LUCRATIU, avui, que sembla de Déu QUE T’HO VA DONAR, caurà com la cendra d’alguna espurna que, fugint del foc, es va perdre i es va ENSORRAR flotant en alguna promesa que els teus pecats s’han de pagar cada mes i en diners, CASH, Déu necessita aquest cobrament de pau, monetari i estrany. Molt estrany. CASH DIVÍ DE LA TEVA FE.
Doncs J. viu aquests dies confusos, molt de vent i una calor que s’estimba des dels cels, des dels mars, des de les avingudes, des dels ulls d’alguns que ja no suporten presenciar aquest abandonament de la realitat a la recerca de qualsevol cosa, fins i tot de la fi, i res, res, res, res i neda enmig d’un mar que ja està canviant de color, creu-me, serà un vermell positiu, negatiu, amb lletres que determinen quina sang s’hi va vessar, crec que a J. li agradaria un sabó suau, que fa olor de rosa, aquests perfums que calmen.
J. es va despertar fora de casa. Al cel, a l’aire, en un banc d’una plaça de la ciutat vella. Va observar al seu costat un cos femení, un ésser a punt de ser mare, una panxa grossa, ella semblava asseguda, estirada a la vorera, una escena xocant, desesperant, tan anormal que semblava l’escena d’alguna pel·lícula d’aquests directors menys perfumats i més ventilador sense control, ella era allà queixant-se d’un home amb una motxilla a l’esquena, ell semblava ser el seu company, o què sé jo què era, potser un home més que prefereix fugir i deixar el cos femení carregant la meitat i la meitat de la veu que vindrà a néixer d’aquí a uns quants dies.
J. va passar pel costat d’ella, d’ell, i va continuar uns quants segons, d’esquena, però no s’hi va poder estar i es va girar cap a ella, que es va aixecar de terra al migdia i va anar a demanar ajuda a una associació de dones, el temps semblava viure-hi tan ple d’abandonament, d’exclusió, de forts indicis d’allò en què ens estem convertint.
J. no sabia gaire bé per què era allà, hi era, va passar, va mirar una vegada més, comptant-se els dits, els ulls plens de profunditats, tantes qüestions, J. necessita companyia, algú amb qui parlar sense regles, sense judici, sense psicologia, sense consell, sense opinió formada, J. només necessita un altre cos que pugui compartir el temps menys sec.
J. es va aturar, es va quedar al mig del carrer, persones i cotxes i bicicletes i vides i indisposicions i finals passaven pel costat de J. i, del no-res, J. crida:
—Una aigua amb gas, i un moment senzill que pugui existir sense distància. Prou, prou, qui obrirà la resta d’aquesta aixeta, qui ho suporta, això, i tot es torna res, ningú no aconsegueix sentir-hi, jo ja no me’n vaig d’aquí.
El so que sortia d’algun paradís entre les cantonades d’El Raval era Fita Amarela, de Martinho da Vila. Algun brasiler ben al dia l’escoltava.
I J. va picar de peus, va començar a rodar, com si fos en un procés de meditació infinita fins a desaparèixer, i rodava sense parar, braços oberts, a una velocitat que J. ja no distingia el que veia, era un moviment continu on el que podia distingir era una taca borrosa dels edificis, una vista tèrbola, un lloc on ja no es podia parar, i tot es va quedar girant al voltant de J., tot girava, i girava i girava.
Policia, cos de bombers, xocolates, borsa de valors, tallers mecànics, gent que odia els seus iguals, gent que no vol ser més que els seus iguals, tomàquets, microones, flors, calces, calçotets, alvocat tallat per la meitat, tot girava al voltant, semblava un huracà, però no ho era, era J. girant, i com més girava més coses saltaven per les finestres, una parella de la tercera edat va sortir disparada per la finestra fent un sexe oral estupend, el traficant de les piruletes metafetamíniques del barri es va quedar penjat de la finestra de l’amant, els lubricants es van destapar tots, criatures cridaven d’alegria veient la diversió del gir de J., senyores amb Bíblies quedaven despentinades i veien els seus respectius marits despullats a la finestra de les veïnes, en pilotes, sense cap peça de roba, intentant no cridar l’atenció amb el cos nu i la cigala defallint, era molt d’embolic per culpa d’un gir.
I, del no-res —mai no és del no-res, hi ha persones que es creuen en el teu camí, apunta-ho a la tapa de la mantega—, una senyora de cabell blanc, però blanc de debò, es va aturar al costat de J., va mirar l’amiga que anava amb ella, que semblava bona gent i que sostenia mitja dotzena d’ampolles de vi que no flotaven, el vi mai no flota. La senyora de cabell ben blanc va dir a J. amb familiaritat:
—I de morts n’hi ha moltes, J., el valor de la permanència aquí a la Terra és més cruel que l’especulació immobiliària. Quan tot es queda en passat, no sobra present, J., mira, estava a punt d’anar-me’n a algun lloc i de sobte m’he recordat dels camins per on han passat les teves passes. Aquí em tens.
Un senyor li va donar uns copets a l’esquena, va preguntar el nom d’un carrer, J. no sabia què dir, els ulls de l’home semblaven moldre’s en somnis, els teus, J., eren lluny, i, en un rampell de llibertat:
—Continua rodant, J.
I així va començar una dansa, gairebé un ritual de lloança a alguna deessa que allibera tendresa els dies de calor.
—Escolta, aquesta és la meva amiga M., coneix un munt de carrers per aquí, coneix gent important, sap de biologia, pràctica artística, coneix jurats, PDF, i a més fa Kind Line, l’espavilada, per a ella és bufar i fer ampolles, sap orientar com ningú els novells, sap molt de tot, i ha dit que el senyor es va asseure, el senyor que ella coneix i que tu també coneixes, ni tu, ni ella ni ell no creieu ja en aquest núvol, però ella té alguna cosa a dir. Parla, M., obre el teu cor!
I M., veient així que tot girava i llançava tothom per la finestra, bossa d’escombraries, mercat car, parada de fruita, va dir gairebé en estat de serenitat absoluta, i allà es va quedar observant com tot es perdia i es guanyava:
—J., o deixes de girar o deixes de girar, ningú no ho aguanta ja, això, la ciutat roda sense control, mira’t els peus, estan inundats de cerveses i olives, i de publicacions a les xarxes socials, internet s’està vessant dels telèfons, aigua amb gas, picoteig i llàgrimes, hi ha molta revolta a les xarxes socials, als llits i a les publicacions, escolta, deixa de girar, no facis estupideses, l’actor està fent la sèrie d’èxit, la gent vol veure la segona temporada, el director de la pel·lícula vol guanyar l’estatueta que canviarà el sistema polític del món i tu continues girant, els grups de teatre fan vigília a la porta de l’ajuntament demanant per l’amor de Déu que l’alcalde no acabi amb el que ja no aconsegueix matar la gana de ningú, de l’asfalt regalima un líquid tan pudent que ja ningú no en vol saber res, els bars són plens, les presons són plenes, Correus, la cua d’immigració, la caixa del súper, tot és una bogeria, deixa de girar, J., deixa de girar, mira’m, prou, anem a fer un vermut, anem a parlar amb alguna professora de ioga, anem a beure aigua amb sal marina al matí, anem a la natura, surt d’aquesta giratòria ninguniana, anem cap a l’amor, J.
La dona de cabell blanc va agafar la mà de M., li va fer un senyal que tot anava bé, que es calmés, i, del no-res, va cridar:
—Deixa de girar, J. Para ara mateix!
La ciutat ja estava feta miques, sense llum, sense secret, sense botzina, sense cap sentit, les rates passaven en processó amb les paneroles, que estaven encantades amb aquell embolic, una lesbiana que passava ja sense paciència va comprar un mango i allà mateix el va devorar, tres noies enamorades van començar a rodar imitant J., i tot no feia més que empitjorar, i, del no-res, se sent el crit de K., amiga de J.:
—Fora d’aquí, deixeu J. en pau, tinc una parella que vol tranquil·litat a la lluna de mel!
I K. es va acostar a J. El gir era general, i ella va abraçar J., li va preguntar si J. volia una patata fregida, fer un doctorat, escopir a l’asfalt o crear noves plantes salvatges que s’estaven venent a la ciutat. I va demanar a J. que parés, que encara havia d’anar a visitar una amiga, buscar un pis nou per viure-hi i, al final de la tarda, tindria una cita amb el seu nou boy.
J. es va aturar, i tot va deixar de girar.
La senyora de cabell blanc va agafar la mà de M., que coneixia K., i, abans de marxar, M. va abraçar K., li va besar les espatlles i va dir a J.:
—No ets a casa teva, obre bé els ulls.
K. li va demanar que se n’anés i va tornar a agafar J. pels braços, es va quedar allà quieta amb J. en suspensió absoluta, el cos de J. ja no semblava rodar, ballar.
K. va dir:
—J., sense temps incòmode, sense hora per acabar. Soc jo, K., l’amiga de J., te’n recordes? Soc jo.
I va passar en bicicleta L., amiga de K., que porta el seu marit a la bicicleta, estaven contents, i J. va preguntar:
—Les festes on la gent desapareix s’estan posant de moda a la ciutat, K.?
I K. va dir:
—Ho sé, qui desapareix també ho sap, anem-nos-en d’aquí, del carrer, del mig del carrer.
I J. deixava de mostrar-se al món a través dels moviments no coreografiats, el sol ho travessa tot, fins i tot l’ànima de qui passava, s’aturava i era absorbit per la vida en dansa de J.
K. va agafar J. de la mà i va dir:
—No ho facis més, això, fer girar tota aquesta ciutat, no sé, pot girar el món, i hem de pensar abans de girar, entens?
L’home despullat al balcó es va quedar tallat i la veïna va cridar:
—Quina poca vergonya, si vols estar despullat, mostra’n el sentit, algú vol veure què tens…
I, del no-res, la va interrompre una ampolla d’oli d’oliva que va esclatar a la seva finestra.
Vint-i-cinc gais que passaven de festa després del gir de la ciutat van cridar:
—On són els actius de la ciutat? Actius, passius, patrimoni, capital, accions, participació, quotes, dividends, royalties, valuation, cartera, liquiditat, rendibilitat, retorn, aportació, inversió, inversors, accionistes, socis, adquisició, fusió, incorporació, participació societària, capitalització, monetització, flux de caixa, ingressos, marge, benefici, holding, fons d’inversió, ronda d’inversió, capital risc, due diligence! Vull saber on puc invertir en aquesta ciutat! Aha, uhu, algú vol saber el preu del meu desodorant sense olor o del gelat de dues boles?
Uns trenta-vuit elefants blancs van entrar al carrer brandant la trompa cap a tot arreu i, sobre el llom, cartells que deien: pau, amor i pebres. Per l’altre extrem del carrer van entrar uns vuitanta-sis óssos panda que sostenien globus de colors on posava I love you, i una banda de rock va néixer de l’asfalt, amb guitarres, veus, bateries i un so que va trencar tots els vidres de les finestres del carrer. Una jove de vint-i-dos anys més o menys, amb roba vintage descolorida, va obrir la càmera i va començar a retransmetre-ho tot per la seva xarxa social.
J. i K. contemplaven tot aquell canvi després del gir en silenci.
Una multitud va començar a arribar per tots costats, les cantonades es van anar omplint, la fruiteria va vendre tots els productes, la multitud s’ho menjava tot, s’ho bevia tot, ho comprava tot, ho donava tot, tot de veritat, i la gent va començar a abraçar-se, a llepar-se, i el carrer es va anar inundant de saliva. La gent no parava de ballar al so de la banda, dels bitxos, i va començar a caure una tempesta, gotes de pluja que, en tocar el terra i els cossos, esclataven en frases. Una de les gotes va esclatar: «CURURU, PER A MI, ÉS LESBIANA A LA VORA DE LA LLACUNA FENT CORÉ-CORÉ…». La frase va aparèixer a l’esquena dels pandes i als cossos de mil cinc-centes dones nues que travessaven el carrer amb pancartes amb la mateixa frase i xuclant mango salvatge. La gent canviava de fisonomia, els cabells canviaven de color, l’idioma canviava, els cossos canviaven, i la gent continuava llepant-se, era un moviment en què tot es llepava: fanal, tomàquet sec, clau, caixa de mercat, bota de camussa, bec de pollastre. I no hi va haver cap baralla, cap discussió, no hi va haver cap robatori de mòbil, la gent només volia llepar-se, la pluja només volia brillar.
I J. i K. es van mirar, es van donar la mà. I tot es va aturar un moment, ningú no es llepava, ningú no es movia, els pandes es van aturar, els elefants van deixar de brandar la trompa cap a tot arreu, la banda es va aturar, silenci.
I un cor de veus va travessar els cels, la terra i l’aire. I van sentir milions de persones cantant per molts anys, era l’aniversari de K., seixanta anys.
Tot es va eixordar, les gotes de la tempesta van augmentar, amb més explosions de frases i colors, i la gent va continuar cantant i llepant-se, i llepant-se i canviant de cossos, de cara, de nom.
I van sortir en silenci, de la mà, J. i K. van girar la cantonada.
Demà us n’explico més.