Arrossegant les sobres del que quedava del món, J. es va aturar just a l’hora de pagar els articles que havia comprat.
Uns minuts abans, enmig de la feblesa produïda per la deshidratació de la nit anterior, J. va imaginar, o potser va veure de debò, una dona que es preparava per al ball sensible a la Rambla del Raval.
J. no sabia on era. Un lapse de percepció no normativa s’havia apoderat del seu cap. J. solia inventar alegria en festes tristes.
Mentrestant…
En un altre punt de l’univers, la Rambla del Raval.
Ella la travessava a passos lents, entre aquella sequedat i el desordre de les llàgrimes. Una fam més gran. Una falda més gran. Una vergonya immensa. Obre aquella porta plastificada i percep l’aire que sagna. Quanta llàstima.
Tantes respostes mai donades.
Mirant des de dalt del cel, percep un ésser que busca allò que ja no existeix. Carregant ombra, solitud, la bossa buida d’aliment.
Algú deu existir en un altre lloc.
Un altre lloc.
Un crit va ressonar.
Un altre.
I un altre més.
La memòria és un animal famolenc, va pensar ella.
Deconstrucció del primer record.
Dolor.
J. va sortir de casa un dissabte a la tarda. Tenia una mica de ressaca. La nit anterior havia caminat pels carrers. J. es preguntava què els passava a les seves durícies. Es recordava de la terra. Es recordava fins i tot de la infància. Va acabar a casa d’una amiga trans, que J. adora.
I llavors va ajudar a netejar la casa. A treure la rata morta. A triar calces, pestanyes postisses i sabates desaparellades.
Abans havia passat pel supermercat i havia comprat quatre ampolles d’isotònic, Aquarius Zero sense sucres afegits. A l’amiga li encanta beure durant les seves nits de festa aquell líquid amb sèrum i vitamina C.
Ho entenc.
Algunes festes no s’acaben mai.
J. té un amic que viu de festa des que va néixer.
Jo també comprenc la seva rave eterna.
Després, J. i ella es van quedar parlant dels espais dedicats als cossos marginalitzats, de la filosofia, dels amors que desgasten, i del seu excompany de pis, que hi havia viscut tretze dies i que, un bon dia, va decidir barallar-se en un bar, barallar-se dins de casa seva i, a sobre, trencar la pica.
Coses que només passen al Raval?
No.
Passen també al Poblenou, a la Barceloneta, a l’Eixample i a qualsevol lloc on hi hagi persones.
Entre una cervesa i una altra, algunes rialles, l’amiga va decidir llençar algunes coses a les escombraries, i J., és clar, va ajudar amb tot l’amor i amb tots els mals lumbars que s’arrosseguen des de fa més d’un segle. J. sempre els afronta amb la valentia i l’optimisme d’una ceba morada.
La rata morta, l’amiga de J. la va ficar dins d’un pot de vidre. Segons ella, seria una prova més de les condicions del lloc. Volen que se’n vagi d’allà. Sembla que l’administrador de la finca no se l’estima gaire. Un idiota, és clar.
No estimar l’amiga de J. és com no estimar l’amor.
Però n’hi ha que no.
El bo és que ella va assegurar la rata morta dins del pot i ara farà el que considera important. I evita que pugui fugir espiritualment, com és obvi.
J. va sortir d’allà feliç. L’amiga va acompanyar J. fins a casa. Era una matinada de primavera amb un temps fenomenal.
En el moment en què van sortir de l’edifici de l’amiga, altres persones deixaven una festa gairebé al davant, a la cantonada. Vuit noies van aparèixer entre petons, abraçades i dits feliços. Es van quedar aturades al mig del carrer en aquella escena típica del paradís. Ningú no era de ningú i tothom junt fa bé. A qui hi és i a qui mira.
A J. li encanta observar aquestes manifestacions de llibertat. Les noies hi eren per això. Per la saliva que tot ho cura.
L’amiga de J. li va agafar el braç, va fer una rialla típica de qui vol comprar un matalàs nou i se’n van anar d’allà parlant de com la gent beu sense destí.
Van caminar pels carrers com si suressin.
La gent transitava pels camins del Raval. Les finestres apagaven els seus últims llums de la nit. La veïna de dalt del pis de J. semblava alegre, parlava fort i segur que estava ballant a les tres de la matinada.
Els seus sorolls femenins eren de qui segur que ballava.
J. no sap com es diu, i és probable que ella no sàpiga de l’existència de J., ni del nom de J.
És així com passen les coses després de les tres de la matinada.
Però avui és dissabte i J. ha decidit anar al súper.
Aquí hi ha la dona del ball sensible. Te’n recordes?
J. s’atura.
Ella esbossa una dansa sobre el dol, sobre l’enyorança; sabia que la fi no existia. Enmig de la Rambla del Raval, davant d’aquella aridesa humana, sense res més que la sequedat de les absències, inicia el ritual de l’opressió, del dubte i del retorn.
Va tallar fars, fulles esmolades als pensaments, i una part del seu cor va sortir del cos per performar la protesta sobre existir sense invasions. Amb els seus peus, les seves cames i els seus braços, el seu cos, sobre el terra de la ciutat, es confonia amb el pol·len que queia dels arbres de la Rambla. Una pols sagrada que evocava un altre sentit del món metrallat va quedar suspesa, en silenci, com si tot s’hagués congelat, estàtic.
La dona del ball sensible va remenar els ulls de J.
Unes passes més enllà, J., que no perdia el temps pensant on dormen els coloms de la plaça, va arribar al supermercat.
J. estava molt bé. Volia preparar una amanida, menjar pit de pollastre i ser una altra persona durant aquell cap de setmana. J. tenia al cap que podia passar qualsevol cosa. Estava sensible. De debò que ho estava. A J. li agradaven moltíssim les festes populars, les campanes d’església, el vermut i la tapioca brasilera. Fins i tot va pensar que necessitava besar una boca o rebre abraçades amb més delicadesa.
Crec que el que J. volia de debò era comprar gelats, unes quantes llaunes de cervesa i tornar a casa. Però va comprar menjar sa i es va quedar observant, des de la cua, el desenllaç d’aquell home canós que no es movia.
La noia de la caixa va dir l’import, i res.
L’home continuava apàtic, desapareixent pels ulls.
Una vetlla tenia lloc a l’altra banda del carrer.
Les imatges de la televisió denunciaven els innocents massacrats.
Els telèfons enviaven missatges esfereïdors.
Podia ser només art, però no ho era.
No era una pel·lícula, ni un poema trencat, ni una actriu que esquinçava les orelles del món.
—Senyor, es pot pagar amb targeta de crèdit. Senyor, necessito que pagui. Hi ha gent esperant…
Les veus alterades de la cua ja manifestaven necessitats de temps. Algú havia de tornar ràpid a casa, preparar el dinar, rentar la roba, mirar el telenotícies, regar les plantes del balcó, visitar una veïna malalta, anar a un casament.
Passaven massa coses al món i aquell home continuava immòbil davant la caixa enregistradora.
—Truqueu a l’encarregat, al vigilant del zoo, truqueu a algú. S’ha de moure.
—Tregui’s la roba, tregui’s la roba! Camisa, pantalons, camisa, roba interior, calces o calçotets, o res, si no en porta. Tregui-s’ho tot! —va dir una velleta venedora de pastilles per al desig d’existir.
—Obriu-li la boca, poseu-n’hi una a dins. Funciona. Creieu-me.
Un noi blanc que aguantava una safata d’ous va començar a posar-se furiós. Aquestes coses de gent ofesa. La truita que pensava fer era molt més important i protestava amb una fúria gairebé carnavalesca, convençut de conèixer tots els conceptes universals. Havia rebut una bona educació, havia estudiat en grans escoles i universitats i fins i tot havia passat una temporada estudiant fora de la Terra.
Sí.
Va viure uns quants anys a Júpiter.
Hi té una caseta de vacances.
Un ésser simpàtic, empàtic i galàctic.
Estava molt ben fonamentat. Mai no havia hagut de comprar un llapis ni una goma d’esborrar. I havia de preparar aquella truita abans del migdia.
Allò li estava destrossant la vida.
Va trucar al pare.
El pare va trucar a la mare.
La mare va trucar a l’amo de la ciutat.
L’amo de la ciutat va trucar a Déu.
I Déu, què va fer?
Res.
Déu estava per altres coses. Es va adonar que la gent s’entestava a pagar-ho tot, fins i tot el seu propi penjament.
Déu és molt espavilat.
—Senyor, digui’m alguna cosa…
Una ambulància es va aturar davant del petit comerç. El so de la sirena era insuportable. Una noia va passar per davant de l’establiment portant la seva carmanyola a la universitat; cridava que no es volia mullar, i plovia al campus.
—No em vull mullar, no vull!
Els professors llançaven exercicis a classe i els estudiants continuaven buscant la bellesa morta en l’art i resant al Déu mort de la filosofia. Hi havia mites, poesies, una alumna nova, i res.
Dubtes de qui paga per existir.
—Senyor, ho sento, atendré algunes persones abans que vostè. És impossible treballar així.
Ell no estava preocupat.
No tenia cap altra manera d’existir.
Els prestatges van començar a caure.
A les síndries els van sortir cames i saltaven pels passadissos plens de prestatgeries tombades.
Els espinacs cantaven música popular brasilera.
Els actors publicaven una crida més a les xarxes a la recerca de nous personatges.
Tothom va sortir del petit comerç cantant algun himne qualsevol.
No van pagar res del que es van endur.
El local es va quedar buit.
L’home va continuar immòbil, observant el silenci.
Als carrers, les manifestacions exigien la fi de l’alegria.
La ciutat sencera era fora de casa.
Els gats reien a riallades des de les finestres.
Tot era perfecte dins de l’ordre establert.
A la Rambla del Raval, la dona ballava en explosió amb el seu cor.
El sublim havia estat assolit.
Impecable.
Un avió va travessar el cel sense un destí cert.
Una pancarta.
Més pancartes.
La dona de la Rambla ballava amb el seu cor femení.
I J. va deixar tot el que volia comprar allà, a terra, i va sortir del supermercat…
Demà t’explico més…
JFC – BARCELONA – 2026